lunes, 27 de febrero de 2017


Dissabte 25 de febrer

EL JARDÍ DE LES ROMULEES

Un any més tornem al Montgrí, a la recerca de plantes bulboses de floració primerenca. Les pluges caigudes a la comarca els dies precedents presagiaven una bona collita (visual). I en efecte trobem el paisatge relativament ben regat, lluny de la sequera de l'any anterior. Apareix una bona representació d'espècies de floració hivernal o preprimaveral, com els alls menuts Allium chamaemolly, ja fruitats, les abundants margaridoies anuals Bellis annua, que formen boniques catifes blanques, les delicades gàguees Gagea foliosa, les també abundants cargoles Erodium cicutarium, els frares cugots Arisarum vulgare, ja sense flor, o les curioses i grisenques Evax pygmaea. Retrobem el punt on vàrem localitzar les llengüetes de serp Ophioglossum lusitanicum, una falguereta molt especial i també molt rara, que enguany ens apareixen de nou, amb els esporangis ben visibles. Però sobretot ens fixem en les precioses romulees Romulea columnae. Al primer punt de l'altiplà on ens aturem són prou comunes, però costa de trobar una de florida. Ens hem d'acontentar en veure les finíssimes fulletes en forma de cintes primes i lluents, com aranyes de potes llargues però estàtiques. En canvi al segon punt, a poc més d'un kilòmetre de distància, en trobem desenes i desenes de florides, escampades per sobre del terra nu i rocallós dels camins oberts entre la brolla de romaní. Pot semblar que aquesta diminuta planta bulbosa floreix de manera col·lectiva per trams, una floració que tanmateix és força efímera. Dominen les flors de periant blanc, però també s'hi troben de periant lilací, en tots dos casos marcades per subtils venes de color més fosc. Els tèpals són aguts, la gorja groga i la bràctea herbàcia, amb ratlletes rogenques. Aquestes floretes tan menudes, d'entre 13 i 19 mm de diàmetre, poden passar desapercebudes si no pares atenció i per copsar els seus detalls més íntims es requereix una bona lupa, que malauradament avui hem oblidat. Aquest univers de plantes minúscules ho completen espècies de rocam calcari i de pradells terofítics com ara el menut Cerastium pumilum, Galium murale, Crassula tillaea o la composta Hyoseris scabra. Retrobem la petita població de l'elegant Anemone palmata i ens apareixen les primeres orquídies florides, Ophrys fusca i la robusta Barlia robertiana, prou comuna i conspicua a tota la comarca.


Bellis annua

Allium chamaemolly

Evax pygmaea

Ophioglossum lusitanicum

Gagea foliosa

Anemone palmata

Hyoseris scabra

Romulea columnae



Barlia robertiana

Romulea columnae



jueves, 16 de febrero de 2017


Dijous, 16 de febrer de 2017

La trista història del toromir
El despertar dels narcisos al Botànic de Barcelona


Una nova escapada al Botànic de Barcelona, entre setmana, gairebé el jardí per a nosaltres sols. Passegem per la Mediterrània australiana, per la xilena i ja més acceleradament per la sud-africana, per finalment tornar a aprofundir una mica més en la Mediterrània eurasiàtica oriental, tot cercant plantes bulboses. Comencen ja a sovintejar les floracions, algunes de prou espectaculars, altres de més discretes però no menys interessants. Ens aturem davant un plafó que ens crida l'atenció i que em permeto reproduir aquí gairebé íntegre. És la trista història d'un arbre de l'Illa de Pasqua pràcticament extint.
El Toromir, de l'extinció a la lluita per renéixer:
Aquesta lleguminosa Sophora toromiro és originària de l'Illa de Pasqua, es coneix amb el nom de toromir i actualment es considera extingida en estat salvatge. Ho té difícil per recuperar-se, però encara no està tot perdut.
Aquest arbre de tronc tortuós, que ens mostra les seves flors grogues a la primavera, havia estat abundant a l'illa. Els pobladors utilitzaven la seva fusta, molt dura i de color vermell, per esculpir estàtues, elaborar les enigmàtiques tauletes rongo rongo i construir embarcacions. El toromir es va donar a conèixer a Europa al segle XVIII quan les expedicions marítimes exploraven els mars del sud, però la pressió humana i posteriorment la introducció  del bestiar herbívor van afavorir el retrocés d'aquesta espècie, fins al punt de què als anys 50 (del segle passat) un únic exemplar sobrevivia amagat a l'interior del cràter Rano Kau. És precisament d'aquest darrer individu que descendeixen la desena que tenim al jardí i la resta a altres jardins botànics europeus. (...) Conscients que la conservació in situ és important per a la preservació d'hàbitats, es va crear el grup TMG, que està fent el possible perquè aquest arbre estableixi de nou comunitats a l'Illa de Pasqua, on representa una important herència cultural. El repte és aconseguir una població de toromirs a partir d'un sol individu.

Ara que ja es comença a ensumar la primavera, quan els mosquiters i els tallarols també comencen a obsequiar-nos amb els seus cants, algunes plantes de la Mediterrània eurasiàtica, especialment les bulboses, llueixen les seves flors amb descarada força. I entre aquestes bulboses, els diferents narcisos, dels quals trobem fins a cinc espècies diferents. I és que el febrer és un més consagrat al narcisisme.


Senna artemisioides, brolla calcícola del litoral occidental australià

Eucalyptus torquata, flors i càpsules

Hardenbergia violacea, costa sud i oriental d'Austràlia. Nom genèric en record de la comtesa Franziska von Hardenberg

Melaleuca elliptica, màquies occidentals d'Austràlia

Lobelia excelsa, bosc esclerofil·le xilè, coneguda com tabaco del diablo a Xile

Flourensia thurifera, maravilla del campo, matollar desèrtic arbustiu xilè

Muehlenbeckia hastulata, matollar espinós xilè.  Polygonàcia del sector central de Xile

Centaurea cachinalensis, matollar espinós xilè

Sophora toromiro, el toromiro de l'Illa de Pasqua


Narcissus bulbocodium, brolla acidòfila. Oest de la península Ibèrica i nord del Marroc

Narcissus jonquilla, almesquí de jardí, propi del sud de la península Ibèrica

Narcissus obesus, costa sud de Portugal

Narcissus tazetta, la coneguda nadala

Narcissus papyraceus, brolla acidòfila. Mediterrània occidental, present al sud de la península Ibèrica

Soleirolia soleirolii, una discreta urticàcia present a les Illes Balears, on és molt rara




domingo, 12 de febrero de 2017


Dissabte 11 de febrer

Al Montnegre amb DEPANA: Recordant els vells usos del bosc

Pugem al Montnegre des de Sant Celoni, excursió que organitzem per a DEPANA. 11 participants. Dia més aviat rúfol, núvols densos, boires que engoleixen el bosc, tot oferint una estampa prou poètica, però poc fred. Fem el camí carener amb sortida i arribada a Sant Martí de Montnegre. Un cafè al restaurant, allà ens atenen gent poc amable, cal dir-ho. Tranquil·litat gairebé absoluta a la muntanya, llevat del pas d'un parell de quads sorollosos i alguna bici solitària. Recordem al prestigiós botànic Pere Montserrat, gran coneixedor d'aquestes serralades, els estudis botànics del qual continuen sent una referència inesborrable, i que fa pocs dies que ens va deixar. Molt engrescadores explicacions de RR sobre els antics usos que la gent feia del bosc, on tot s'aprofitava. Activitats molt diverses, que avui gairebé hem oblidat, ocupaven a la gent d'aquestes contrades per garantir el seu dia a dia o per nodrir determinades necessitats industrials, com la naviliera o la tèxtil. Oficis de piler o carboner, de tallador o picador, de corbaire, de pelador o de taper, de mestre d'aixa, de calcinaire i de cercolaire, de qui feia pipes o pipaire i tants d'altres com bé ens explicava el nostre guia. Ens fixem en les sureres i comentem l'ús que es feia del suro (arts de pesca i taps bàsicament), ens fixem en els roures i comentem les diferències entre les dues espècies presents. Aquí al Montnegre es localitza la població més remarcable de Catalunya d'un roure molt especial, el roure africà Quercus canariensis, que contràriament al que es podria pensar, no existeix pas a les Canàries. Trobem exemplars magnífics, que a diferència d'altres roures marcescents, conserven molts la verdor del seu fullam, amb algunes fulles gegants. Admirem diversos arbres monumentals com les alzines del Coll de Basses o l'alzina grossa de Can Presses, ja de tornada, o bé el roure caigut de Santa Maria de Montnegre. Aquest roure imponent, de més de cent anys, que havia estat declarat arbre monumental, es va trencar per l'enforcadura a causa del pes de la neu durant un temporal de neu i vent el 7 de gener de 2010. Ens endinsem per una avellanosa extensa i vigorosa, on s'intueix l'aprofitament intens que d'antic es feia d'aquesta fusta conreada. Admirem també la petita taca de fageda relicte a la carena, amb exemplars prou vells i venerables, embolcallats avui d'una boira misteriosa i RR ens parla de l'ús que es feia d'aquesta fusta noble i resistent, destinada a la fabricació de mobles i vaixells. Travessem vessants coberts de castanyedes, un altre bosc molt ben aprofitat, que no es plantava pas pels fruits sinó per produir fusta per a bótes o dogues, fusta per fusteria, ebenisteria, xapa i fusta laminada, però també s'aprofitava la fusta de menor qualitat destinada a fer tanques, bastons, estris de cuina, de jardineria i agrícoles. Ens fixem en els cirerers silvestres, alguns de ben alts, de troncs erectes i escorça bruna o negre, marcada per subtils línies transversals. I finalment no ens passa desapercebut un bruc de mida extraordinària, potser 4 metres d'alçada, que apareix al marge del camí, que s'ha enfilat de valent tot cercant la llum. Els boscos del Montnegre, com avui hem pogut imaginar tot fent un salt en el temps, oferien un munt de productes i serveis als pobladors de la zona, com ara fusta per fer bótes i estris, fustes per usos agrícoles, fusta per fer mobles i eines, carbó, llenya, cendres per fer sabó, pinyes per cremar, escorces, resines, brancam d'arbustos per fer escombres i cistells, aglans per menjar, fruits del bosc i un llarg etc.


fageda dins la boira

roure africà en primer terme

Trametes sp. sobre soca morta

Quercus canariensis, fullam

Sedum cepaea, crespinells de roques regalimants

Erica arborea, exemplar monumental, fa justícia al nom específic

sábado, 4 de febrero de 2017





Dissabte, 4 de febrer


REBUDA DELS LLIRIS DE NEU AL MONTSENY


Pugem al Montseny per Sant Celoni, rere una corrua de cotxes, per sort no exagerada. La febre per trepitjar neu que mostren els ciutadans urbans sol ser sempre inaturable, com bé sap la gent d'aquestes contrades. La muntanya la trobem engolida per núvols grisencs, fa poc fred i bufa el vent amb molta força, però de la neu que només una setmana abans recobria tot el paisatge gairebé no en queda res a l'alçada de Santa Fe. S'ha enretirat a les cotes més altes, per sobre de Passavets, i naturalment a les Agudes i el Matagalls. La riera baixa amb alegria recollint el regal del desglaç benefactor. A Santa Fe som rebuts per l'esperat espectacle de les esteses formidables de lliris de neu Galanthus nivalis, entapissant el llit del bosc i les ribes de la riera. Les delicioses floretes, que romanen encara tancades, semblen llàgrimes blanques com la mateixa neu. Prop de Passavets enfilem un sender per la fageda per trobar-nos amb aquesta neu. Un estol de tords d'ala roig ens surt volant de dins de la fageda, on els pinsans són abundants. Boixos grèvols Ilex aquifolium, de mides imposants, apareixen al bell mig del bosc dorment. Tornem a l'auto per seguir fins a Sant Marçal, des d'on la panoràmica dels cims nevats és superba. Dinem a prop de Viladrau i a la tarda ens tornem a trobar amb el lliri de neu, una població de taques disperses al llarg de la riera Major, en aquest cas, amb les flors ja ben obertes. El ritual de la cerca anual dels lliris ha quedat ben complert un any més.


Catifa de lliris de neu al llit del bosc

Grèvols monumentals


El vent sacseja i acumula la fullaraca a la fageda

Fruits de faig sobre la neu dura

Les Agudes des de Sant Marçal
Polypodium cambricum

Aments d'avellaner

Marxívol Helleborus foetidus

Ranunculus ficaria, un altra florida primerenca

Lliris de neu Galanthus nivalis a la riba de la riera