Novembre 2016

Falgueres a prop de casa

La tardor no és un mal moment per observar falgueres i molts cops no cal caminar gaire per trobar-ne, inclús en una gran ciutat com Barcelona. Al parc de la Tamarita, que compta amb racons força humits i ombrívols, podem trobar diverses espècies de pteridòfits, com l'ornamental Nephrolepis cordifolia. Originària del nord d'Austràlia i sud-est asiàtic, ha estat molt emprada en jardineria i de vegades es troba subespontània. En alguns països ha esdevingut invasora, com als Estats Units o Nova Zelanda i s'ha considerat una amenaça per a les espècies natives. En anglès es coneix com sword fern, falguera espasa. Però certament és una falguera molt elegant, que embelleix murs, parets i pèrgoles, i que se sol plantar en testos penjants. Coneguda en anglès com japanese holy fern, falguera sagrada japonesa Cyrtomium falcatum, és una falguera de frondes amples i lluents, originària de l'Àsia oriental, Xina, Japó, Corea, Taiwan i Vietnam, molt apreciada també en jardineria, per bé que no tan freqüent com l'anterior, i igualment present a l'esmentat parc barceloní. Folrant la rugosa paret d'una font, en aquest mateix parc, la falzia vera Adiantum capillus-veneris apareix abundant i esponerosa. La retrobem a Collserola, al parc-viver de can Borni, també a la vora d'una font amb Cyperus alternifolius. Encara a Collserola, però ara a la zona de Sant Pere Màrtir, en un ambient accidentat, aspre i rocós, en solana i amb vistes a la ciutat, retrobem la interessant població de Cheilanthes pteridioides, amb una trentena llarga d'exemplars o més, que presenten ara un aspecte formidable. Aquesta falguera, no gens comuna a casa nostra, sembla no poc vulnerable en un espai molt procliu a patir freqüents esllavissades de pedres i roques, com és fàcilment observable. Cal confiar en el seu poder d'arrelament. Precisar la subespècie, que a Flora Ibèrica consideren ja espècies separades, resulta complicat, i cal analitzar amb cura els diferents trets distintius, com ara les pàlees, que en el cas de Ch. maderensis es troben al llarg del pecíol, o els pèls de l'envers, que a Ch. tinaei són glandulars i a maderensis hialins però no pas glandulars. Per sortir del dubte he tramès per mail un parell de fotos al meu amic expert CM, i malgrat que a través de les fotos resulta difícil copsar amb garantia aquests detalls, ell es decanta per Cheilanthes maderensis, però possiblement podien estar presents totes dues subespècies. A pocs metres d'aquesta població, trobem dues altres falgueres, un exemplar solitari d'una falguera de distribució més aviat pirinenca, Asplenium septentrionale, i una segona de ben habitual, Polypodium cambricum, estesa als raconets més ombrívols del barranc i també al bosc a la zona de Can Borni, juntament amb Asplenium adiantum-nigrum, falgueres altrament ben comunes.

Nephrolepis cordifolia

Cyrtomium falcatum

Cheilanthes pteridioides

Cheilanthes pteridioides, envés de les frondes

Asplenium septentrionale

Adiantum capillus-veneris