lunes, 30 de mayo de 2016


Mola de Colldejou

tresors de les muntanyes marítimes meridionals







Diumenge 29 de maig de 2016

Aquest cop el grup de les fitopropostes ho formem cinc: Abraham, Olga, Albert, Carles i jo mateix. Per al Carles és la seva primera sortida botànica de l'any, a la qual acudeix molt motivat i ple d'energia, una energia que ens contagia a tots. Malauradament ens han fallat el Romà, afectat per un pinçament ben inoportú, i el César, que és de viatge, tanmateix tots dos han estat d'alguna manera presents a la sortida mitjançant les seves valuoses indicacions. La destinació aquest cop ha estat la Mola de Colldejou, una mole calcària en forma de taula, que dóna continuïtat pel nord a la serra de Llaberia, terra endins de la costa de Cambrils. Som a un espai privilegiat per l'estudi botànic, i de fet ha acollit nombroses expedicions de botànics experts. Decidim fer la volta en sentit antihorari. El dia és seré i moderadament càlid, però un cop arribats a certa altitud, el vent esdevindrà el gran protagonista, no gens benvingut, cal dir-ho. El primer tram de l'ascens trobem brolla de romaní amb espígol, bruc d'hivern i sàlvies. Les floracions hi són abundoses: Coronilla minima, Linum narbonense, Carduncellus monspeliensum, Staehelina dubia, Santolina chamaecyparissus, Helichrysum stoechas, Ophrys scolopax, Ophrys apifera, Cephalanthera sp., Salvia lavandulifolia, Coris monspeliensis, Teucrium polium aureum, Ampelodesmos mauretanicus, Scorzonera angustifolia, Lithospermum fruticosum, Cistus clusii i un llarg etc. El Carles ens mostra les diferències morfològiques entre els rosers, sempre molt difícils de diferenciar, ara que tenim davant dues espècies, Rosa canina i Rosa micrantha, aquesta darrera amb pèls glandulars al calze. Un cop arribem als primers replans de roca, la flora va canviant i apareixen espècies més rupícoles, com ara Globularia repens, Anthyllis montana, Erinacea anthyllis, Thalictrum tuberosum, Laserpitium gallicum, Phyteuma orbiculare, Knautia subscaposa, Potentilla caulescens, Amelanchier ovalis i un primer endemisme Valeriana tripteris tarraconensis. Quan comencem a atacar els replans previs a la canal que porta a l'altiplà culminant, el vent ja ens colpeja, amb ratxes de vegades ben violentes, que ens dificulta l'ascens i ens fa perdre l'equilibri. És aquí on surten espècies de molt interès, com el vistós seneci Senecio doronicum gerardi, emergint de la tartera, una cariofil·làcia en forma de coixinet, potser Arenaria tetraquetra o un segon endemisme, Knautia rupicola, de fulles molt segmentades, de color verd grisenc. En aquest pedregar però també a dalt, a l'altiplà, ja trobem una de les espècies més representatives de l'espai, la crucífera també endèmica Hormatophylla spinosa, que fa uns coixinets espinosos, de petites floretes blanques i el seu parent l'erísim austral Erysimum ruscinonensis. Seguint la recomanació del Romà, ens apropem al rocam, pel camí de la Font del Teix, i ho fem amb molta dificultat per causa del fort vent. Apareixen arrapats a la roca Lonicera pyrenaica i Rhamnus pumila, i al pedregar, una vintena de peònies Paeonia officinalis, ja fructificades. Un cop a l'altiplà, on el vent resulta encara més enfurismat, les floracions segueixen sent formidables: Serratula nudicaulis, Helianthemum apeninum, Phlomis lychnitis, Anthyllis vulneraria, Asphodelus cerasiferus, Lathyrus filiformis, Althaea hirsuta, Xeranthemum inapertum, Marrubium supinum, Linum bienne, Scorzonera hispanica, Gladiolus communis, Petrorhagia prolifera, Carduus nigrescens, Lactucca perennis, la molt llanosa Convolvulus lanuginosus, etc. Després de menjar, entaforats dins de la torre-castell de la Mola, explorem l'altiplà a la recerca de dos endemismes, dels quals ens va parlar el César. I els trobem sobre un aflorament de roca. Primer la delicada Armeria fontqueri, que per poder fotografiar evitant que sigui sacsejada violentament pel vent furiós hem de construir muralles amb les motxilles, i al seu costat, la discreta clavellina Dianthus brachyanthus, que no trobem florida. De tornada, encara en territori molt rocallós, apareixen Aethionema saxatile, Mercurialis hueti, Melica minima, Salvia pratense, Sideritis romana, Iris lutescens, Potentilla hirta, Crepis albida i moltes més. I ja ben a prop del poble de Colldejou, en un aflorament de guix, ens apareix una important concentració de ruac Ononis tridentata. Ha estat una expedició exitosa, una nova jornada inoblidable.

Scorzonera angustifolia


Rosa micrantha

Hormatophylla spinosa

Senecio doronicum gerardi

Paeonia officinalis

Knautia rupicola

Serratula nudicaulis

Helianthemum apeninum

Armeria fontqueri

Althaea hirsuta



Ononis tridentata

Cingles del Bertí
Dissabte, 28 de maig de 2016

Breu incursió pels Cingles del Bertí des de Puiggraciós, un parell d'hores justes abans d'anar a un àpat en família a Can Sous. Fa un dia càlid, però agradable, una brisa suau. Molt ciclistes, alguns caminants i per desgràcia també motoristes sorollosos en un espai natural, fràgil i valuós, on no s'hauria de permetre la seva presència, més enllà dels residents de masos. Aquesta primavera tan generosa en pluges m'ofereix un paisatge radiant amb nombroses floracions. Domini de la pedra calcària, trobem flairoses brolles de romaní, amb timó, bruc d'hivern i argelaga. Destaco unes poques espècies d'interès com ara la siva de terra Thymelaea sanamunda, timeleàcia força rara, de petites floretes grogues, tetràmeres, i distribució dispersa i reduïda; vora els penya-segats, la reseda blanca o capironat Reseda alba, una planta elegant d'inflorescències allargassades, el cridaner erísim austral Erysimum ruscinonensis, la sabonera de roca Saponaria ocymoides, el freqüent conillets Antirrhinum majus i un roser de mida modesta, potser Rosa agrestis. Per damunt dels cingles, en uns prats culminants, amb gran profusió de plantes com Hypericum perforatum, Sanguisorba minor i farigola Thymus vulgaris, hi trobo dues orquídies molt fotogèniques, l'endèmica Ophrys catalaunica i l'abellera vera Oprhys apifera.


Thymelaea sanamunda

Erysimum ruscinonensis

Reseda alba

Rosa agrestis

Ophrys apifera
.


jueves, 26 de mayo de 2016

Parc Natural del Garraf
26 de maig de 2016

Breu passeig per l’altilpà calcari prop del cim de la Morella, al parc Natural del Garraf. Màquia densa de llentiscle, margalló, garric  i aritjol, amb càrritx. A les clarianes i als marges les floracions primaverals són abundoses: Phlomis lychnitis, Gladiolus communis, Salvia pratense, Vicia cracca, Lathyrus filiformis, Biscutella laevigata, Centaurea linifolia, Dorycnium hirsutum, l’aromàtic Helichrysum stoechas, la discreta malva crètica Malva cretica, de flors blanques, i la curiosa pinya de sant Joan Leuzea conifera, entre moltes altres. Als prats de terófits una mica més amunt, una munió de plantetes petites i fins i tot minúscules entapissen el prat argilós i eixut: Trifolium cherleri, Trifolium pratense, Trifolium stellatum, Aegilops cuniculata, Medicago polymorpha, Linum sp (potser strictum), Linum bienne, Blackstonia perfoliata, Anagallis arvensis, Torilis nodosa, etc. Apareixen alguns exemplars de la rara orquídia Serapias vormeracea. Però en volem destacar un teròfit reptant ben singular, l’herba d’eruga Scorpiurus muricatus, que resulta molt abundant en aquest punt. Crida l’atenció el llegum, en forma d’espiral i cobert d’agullons. Conviu amb altres teròfits com ara Trifolium glomeratum, Trifolium stellatum, Aegilops cuniculata,  etc.


Phlomis lychnitis

Helichrysum stoechas

Centaurea linifolia

Serapias vormeracea    Malva cretica a baix



Scorpiurus muricatus

Scorpiurus muricatus, fruits

Leuzea conifera

Vicia cracca


miércoles, 25 de mayo de 2016


La Sardegna 3: Capo Caccia a l'Alghero

Del 14 al 20 de maig de 2016

La darrera etapa del nostre breu periple per Sardenya, tancant el cercle, ens porta a la regió de l'Alguer o Alghero. El català està present en la retolació bilingüe dels carrers i en el nom d'algun establiment, però poc més, almenys aparentment, pel carrer, als restaurants, el que sona és l'italià. La costa de l'Alguer és francament espectacular, una bona part és dins del parc natural de Porto Conte. Formen una successió de caps i badies tancades, penya-segats impressionants, de pedra calcària i una màquia mediterrània molt atapeïda, on domina, fora de les repoblacions de pins, el matollar de sabina Juniperus phoenicea turbinata, amb llentiscle i ginesta. A la spiagga del Lazzaretto ens apareix, sobre la roca, matollars de timó blanc Teucrium polium amb una umbel·lífera robusta Kundmannia sicula (foto 4) i una labiada endèmica i molt aromàtica, Stachys glutinosa. A la Punta del Giglio, a part de les kundmànnies, trobem la peculiar Evax pygmaea (foto 5) i mates de l'aromàtica sempreviva Helichrysum microphyllum. Ben aconsellats per un jove informador del Centre d'Informació, explorem dos punts altament interessants pels botànics. A la zona de la Dragunara, on veiem una més de les nombroses torres dites aragoneses que com a sentinelles impertèrrites, coronen els diferents turons a tocar del mar, admirem un arbust endèmic molt cridaner, l'Anthyllis barba-jovis (foto 6), una mata alta, de fins a dos metres d'alt, amb el fullam platejat, molt bonic. També és endèmica un altra lleguminosa, molt esvelta, Psoralea morisoni. Altres plantes que trobem en aquest punt son Centaurium erythraea, Linum strictum, Asparagus albus i una clavelina, potser també endèmica, Dianthus cyatophorus. A la punta de Capo Caccia, allà on comença la inacabable escalinata que duu a la molt turística Grotta di Nettune -més de 650 esglaons en precipitada baixada, que després s'han de pujar-, trobem un altra joia endèmica, Erodium corsicum, arrapat als penya-segats. A continuació inspeccionem la zona de le Prigionette, entrada de pagament, que ens permet superar una llarga pista de terra fins a l'aparcament proper a la Cala Barca (foto 1 i 3). Descobrim, tal com ens havia indicat l'informador, tot un paradís botànic, que acull a valuosos endemismes. És un cami per dins de la màquia, que ens porta fins als penya-segats. La ginesta corsa Genista corsica, endèmica, és força abundant, convivint amb llentiscle, sabina i estepes. Apareix també una nova evax, aquesta endèmica, Evax rotundata (foto 13), més petita i compacta. La ceba marina Urginea maritima és molt abundant, per bé que ara només presenta el fullam capmoixat. Un cop a l'altiplà sobre els penya-segats, ens trobem amb plantes de formes pulviniformes o de coixinet, adaptades al vent, que aquí colpeja amb força gairebé tot l'any. I moltes són endèmiques, com l'eufòrbia de les Pitiüses Euphorbia pithyusa sp. cupani (foto 7 i 10), l'astràgal di Sciacca Astragalus thermensis (foto 7 i 8), que recorda molt al coixinet de monja de Mallorca, i sobretot la bonica centàurea Centaurea horrida (foto 9), que fa coixinets molt espinosos, de tonalitat grisa blavenca y flors rosades. La trobem a tocar del precipici. I finalment explorem la zona de Porticciolo (foto 2), on trobem una nova torre aragonesa. El vent és furiós i dificulta la presa de fotos. Trobem el delicat lliri Iris sisyrinchium (foto 11), que també es troba a les Balears, i el lliri de mar estrellat Pancratium illyricum (foto 12), també endèmic, un tresor de la flora sarda. Només trobem un de florit. En sard es coneix com lillu de monte o lillu de saltu. Tot plegat, una jornada memorable.  





Kundmannia sicula

Evax pygmaea

Anthyllis barba-jovis


Astragalus thermensis

Centaurea horrida

Euphorbia pithyusa ssp. cupani

Iris sisyrinchium

Pancratium illyricum

Evax rotundata

martes, 24 de mayo de 2016


La Sardegna 2: Sinis

Del 14 al 20 de maig de 2016

A la península de Sinis, a prop de Cabras i Oristano, es troba el jaciment arqueològic més important de Sardenya, Tharros (foto 1). Es tracta de les ruïnes d'una ciutat fundada probablement pels fenicis el segle VII abans de Crist. Va esdevenir la ciutat més important de l'illa durant l'època Púnica. En resten molts vestigis de les antigues termes, temples, palaus i vivendes. Aquestes pedres antigues i nobles ens apareixen avui decorades amb un esclat de colors, els colors de les roselles, les calcides, les llengues de bou i els crisantems. Només uns pocs kms més al nord s'estén una franja de costa indòmita, colpejada per les fortes onades, un tram de costa molt ben conservat, amb escases edificacions, a la zona coneguda com Punta Maimoni i Spiaggia is Aruttas. És una platja de dunes, amb un cordó dens de restes de posidònia, coberta en alguns trams per matollars d'encesos colors argentats, de l'Achillea maritima també dita Otanthus maritimus. Altres plantes que trobem en aquest punt són l'elegant Echium italicum (foto 3), les diminutes Frankenia pulverulenta (foto 5), l'original Nigella arvensis (foto 4), i el bonic clavell marí Silene coeli-rosa (foto 7), entre altres. 









La Sardenya 1: La Giara de Gesturi

Del 14 al 20 de maig de 2016

Viatgem a l'illa de la Sardegna, 8 dies intensos, poc més de 1.600 kms de recorregut. Gaudim de jornades càlides, cel seré però molt de vent pràcticament arreu. Només una tarda de pluja breu a Aggius. A nivell de mar em sorprén trobar una imatge més pròpia de ple estiu que no pas de primavera, gramínies cremades, abundants pastanagues bordes i xicories, però alhora, també una profusió de roselles i crisantems als marges. Només faré esment de tres espais en concret, en tres entrades successives, que pel seu interès botànic, cal destacar. A uns setanta kilòmetres d'Oristano, cap l'interior, es troba un magnífic altiplà d'origen basàltic, a un 550 metres sobre el nivell del mar, cobert d'una màquia mediterrània densa i ufanosa de surera i brolla d'estepa negra, llentiscle i murta. Es coneix com la Giara de Gesturi, un espai protegit, que acull una població d'uns 700 exemplars d'una raça de cavall semisalvatge, il cavallino della Giara Equus caballus giarae (foto 1), que pastura lliure pels 42 km2 del parc. Giara es l'italinització del terme sard Jara, que vol dir altiplà. Un dels alicients de la Giara són els estanyols, d'aigua no permanent, coneguts com a Paulis (fotos 2 i 3), que a la primavera es troben entapissats de plantes aquàtiques. Les catifes de ranuncles Ranunculus aquatilis (foto 4) aporten a les basses una imatge encisadora, d'un blanc enlluernador. La Giara, poc visitada pel turista convencional, és tanmateix un paradís que cap afeccionat a la botànica s'hauria de perdre. Ara, al mes de maig, ens trobem en el millor moment de l'any per la profusió de floracions de tota mena que s'hi troben. Són abundants els albons Asphodelus sp., i també uns alls de flors blanques Allium subhirsutum. Altres espècies interessants a la brolla són la delicada Linaria pellesiana, les boniques flors en forma d'estrella Evax astericifolia (foto 8), el petit ciclamen Cyclamen repandum, un crespinell molt vermellós Sedum caeruleum (foto 11), una umbel·lífera de ribera Oenanthe fistulosa (foto 9) i un altre molt més robusta, que és endèmica, Ferula arrigioni (foto 14), o les abundants bellardies Bellardia trixago. Als estanyols també fan catifa surant els creixens bords Apium nodiflorum repens (foto 5), les mentes d'aigua Mentha aquatica i les boniques baldellies Baldellia ranunculoides (foto 6), que tinc vista de l'Empordà. Però també trobem dues espècies ben rares, una cariofil·làcia semiaquàtica Illecebrum verticillatum (foto 7) i sobretot un ranuncle molt discret Ranunculus ophioglossifolius (foto 10), les fulletes del qual en efecte recorden les d'aquesta falguereta, la llengua de serp. Per tota l'illa i també a les rodalies d'aquest altiplà són ben comunes dos mates ben representatives de Sardenga, una estepa de cridaneres flors de color púrpura Cistus creticus (foto 12), i les elegants malves òlbies Lavatera olbia (foto 13), que ara a la primavera decoren amb les seves grans flors roses els marges de camins i carreteres. No oblidem que Olbia és una important població de l'est de Sardegna.