sábado, 31 de diciembre de 2016

 Comiat de l'any 2016

Quina millor que la nadala Narcissus tazetta per acomiadar des d'aquest blog l'any 2016. Preciosa planta de florida hivernal, que he vist aquest matí al Remolar. A la maresma i a la Vidala, un munt d'ànecs, també cabussons, oques, fredelugues i corbs marins, i al mar, les espectaculars capbussades dels mascarells. Núvols costaners que s'escampen a mig matí i una temperatura fresca i agradable. 



Phalacrocorax carbo

Podiceps nigricollis
Narcissus tazetta
Nadala Narcissus tazetta, la darrera planta de l'any

Anas penelope





lunes, 28 de noviembre de 2016

Novembre 2016

Falgueres a prop de casa


La tardor no és un mal moment per observar falgueres i molts cops no cal caminar gaire per trobar-ne, inclús en una gran ciutat com Barcelona. Al parc de la Tamarita, que compta amb racons força humits i ombrívols, podem trobar diverses espècies de pteridòfits, com l'ornamental Nephrolepis cordifolia. Originària del nord d'Austràlia i sud-est asiàtic, ha estat molt emprada en jardineria i de vegades es troba subespontània. En alguns països ha esdevingut invasora, com als Estats Units o Nova Zelanda i s'ha considerat una amenaça per a les espècies natives. En anglès es coneix com sword fern, falguera espasa. Però certament és una falguera molt elegant, que embelleix murs, parets i pèrgoles, i que se sol plantar en testos penjants. Coneguda en anglès com japanese holy fern, falguera sagrada japonesa Cyrtomium falcatum, és una falguera de frondes amples i lluents, originària de l'Àsia oriental, Xina, Japó, Corea, Taiwan i Vietnam, molt apreciada també en jardineria, per bé que no tan freqüent com l'anterior, i igualment present a l'esmentat parc barceloní. Folrant la rugosa paret d'una font, en aquest mateix parc, la falzia vera Adiantum capillus-veneris apareix abundant i esponerosa. La retrobem a Collserola, al parc-viver de can Borni, també a la vora d'una font amb Cyperus alternifolius. Encara a Collserola, però ara a la zona de Sant Pere Màrtir, en un ambient accidentat, aspre i rocós, en solana i amb vistes a la ciutat, retrobem la interessant població de Cheilanthes pteridioides, amb una trentena llarga d'exemplars o més, que presenten ara un aspecte formidable. Aquesta falguera, no gens comuna a casa nostra, sembla no poc vulnerable en un espai molt procliu a patir freqüents esllavissades de pedres i roques, com és fàcilment observable. Cal confiar en el seu poder d'arrelament. Precisar la subespècie, que a Flora Ibèrica consideren ja espècies separades, resulta complicat, i cal analitzar amb cura els diferents trets distintius, com ara les pàlees, que en el cas de Ch. maderensis es troben al llarg del pecíol, o els pèls de l'envers, que a Ch. tinaei són glandulars i a maderensis hialins però no pas glandulars. Per sortir del dubte he tramès per mail un parell de fotos al meu amic expert CM, i malgrat que a través de les fotos resulta difícil copsar amb garantia aquests detalls, ell es decanta per Cheilanthes maderensis, però possiblement podien estar presents totes dues subespècies. A pocs metres d'aquesta població, trobem dues altres falgueres, un exemplar solitari d'una falguera de distribució més aviat pirinenca, Asplenium septentrionale, i una segona de ben habitual, Polypodium cambricum, estesa als raconets més ombrívols del barranc i també al bosc a la zona de Can Borni, juntament amb Asplenium adiantum-nigrum, falgueres altrament ben comunes.


Nephrolepis cordifolia

Cyrtomium falcatum

Cheilanthes pteridioides


Cheilanthes pteridioides, envés de les frondes

Asplenium septentrionale

Adiantum capillus-veneris

martes, 8 de noviembre de 2016

Del 3 al 6 de novembre

TARDOR AL PAÍS BASC


Fem una ruta de quatre dies pel País Basc, província d'Alava (Araba), tot visitant diversos espais naturals: Gorbea, Gujuli, Puerto de Orduña i Nacedero del Nervión, parc natural de Valderejo, parc natural de Izki i la mateixa ciutat de Vitòria, amb la seva anella verda de Salburua. Ens acompanya un temps gris, boirós, amb pluja més o menys persistent els dies centrals. La tardor ens obsequia amb l'espectacle cromàtic que ofereix el bosc caducifoli humit, per bé que una mica apagat a causa de la sequera acumulada de moltes setmanes sense ploure, que fa que de bolets gairebé no se'n trobin. A Gorbea, però sobretot a Izki, al sud-est de Vitòria-Gasteiz, trobem una de les extensions més remarcables de bosc de roure reboll Quercus pyrenaica -rebollar, melojar, malojar o marojal com es coneix a la zona- de tot Europa. És un bosc frondós, exuberant, entapissat de falgueres, amb els troncs dels roures folrats de líquens, i amb un sotabosc de gatosa Ulex europaeus, gódua Cytisus scoparius, rosers i arç blanc -majuelo navarro- Crataegus laevigata. Al llit del bosc són ara freqüents els safrans de tardor Crocus nudiflorus i a les landes i clarianes sovintegen els diferents brucs, com Erica vagans o Daboecia cantabrica.



Fageda prop del Puerto de Orduña


Bassa refugi d'amfibis


Fageda vestida de tardor

Evònim fruitat, Evonymus europaeus

Nacedero del riu Nervión, un salt de 300 mts, que rarament porta aigua

El mirador penjat al buit, jubiltas enfrontats al vertígen

Mata d'Erica vagans, molt abundant

barri Ajurianea, a Vitòria

Sequoia gegant 

parc de la Florida, un dels nombrosos parcs de la ciutat 


Marojal d'Izki

Crocus nudiflorus, de florida tardoral

Senda de Korres a santa Cruz de Campezu

Marojal de Izki


Roure reboll Quercus pyrenaica

Hàbitat del picot garser mitjà, que no vam veure

Safrans al llit del bosc

Branca de Crataegus laevigata

Vesc Viscum album a la pollancreda

domingo, 30 de octubre de 2016


 Dissabte, 29 d'octubre de 2016


EL BOSC INFINIT DEL MONTNEGRE


Montnegre, la muntanya negra i profunda, per la foscor que emana dels seus boscos inacabables i densos que la vesteixen, pels seus sots pregons, emboscats i inaccessibles que la drenen. Surto aquest darrer dissabte d'octubre amb els amics RR i JC, i ens enfilem per pista fins a Sant Martí de Montnegre, per gaudir d'una caminada senzilla però molt interessant tot seguint l'anomenat camí carener del Montnegre, uns 8 kms de ruta circular, força ben senyalitzada. A cap altre indret de Catalunya podríem admirar el bosc amb una extensió tan aclaparadora i alhora, amb una varietat d'espècies tan remarcable. Atapeïts boscos d'alzinar, de surera, de roureda, d'avellanosa, de castanyeda i inclús una petita taca de fageda a cotes culminants ho conformen. Són boscos que foren treballats amb intensitat en el passat, que aportaven carbó, fusta per fer estris i mobles, escorça, fruits i llenya per guanyar calor, boscos que nodrien les necessitats elementals d'aquells antics pobladors. Ressonen les paraules sàvies del botànic Pere Montserrat, gran coneixedor d'aquestes contrades, recollides en un plafó explicatiu al costat d'una avellanosa formidable:
"La conservació de l'avellanosa és essencial pel seu paper en la retenció del sòl i dels nutrients, i en la prevenció de l'erosió de la muntanya i les inundacions dels pobles dels contorns". En el mateix plafó s'explica que una capa de sòl més aviat prima i una roca impenetrable obliga els avellaners a estendre les seves arrels superficialment. Certament és aquesta una de les avellanoses més ufanoses i extenses que he vist mai.
Ara molts dels antics usos del bosc han quedat obsolets i el bosc, que ha anat creixent amb un cert desori, ha esdevingut l'escenari idíl·lic de passejades de cap de setmana, de rutes de muntanya més o menys massives i del pas sorollós de motos i els maleits quads o bé del més silenciós però igualment precipitat trànsit de les nombroses bicicletes que trobem per tot arreu. I qui ara s'endinsa a la seva ombra generosa per recol·lectar amb delit els diferents regals del bosc són sovint visitants urbans, que durant unes poques setmanes a l'any s'arrepleguen en grups o famílies per collir bolets o castanyes, omplint sacs o cistells, com hem vist avui, moltes vegades allunyant-se ben poc d'on han aturat el vehicle.
Però el Montnegre és molt més que camins o pistes obertes per on caminar, molt més que castanyes o bolets per recol·lectar, és un espai privilegiat on poder admirar la dinàmica del bosc, on apreciar els matisos cromàtics del fullam i les escorces, on sentir el cant dels ocells, com el pica-soques blau, tan freqüent, el picotet, tan fugisser o el gaig, de veu tan aspre, i on reconèixer paussadament una àmplia varietat d'espècies forestals, siguin naturals o forànies: l'alzina, la surera, el roure africà i el roure de fulla gran -i les possibles varietats híbrides que es donen-, l'avellaner, el freixe de fulla gran, el boix grèvol, el faig, el trèmol, el server, el cirerer silvestre, l'oma, el til·ler, el pollancre, l'arç blanc, el lledoner, l'arboç, el marfull, el castany, l'ailant o la robínia, entre d'altres. Si vols aprender a identificar arbres, el Montnegre és un espai immillorable, per bé que amb els roures de ben segur continuaras abrigant dubtes.

Camí a la surera

Avellanosa extensa a l'obaga

Un cirerer d'arboç de mida excepcional

Una alzina monumental prop de Coll de Basses

Fullam de castanyer

El reig bord Amanita muscaria. Millor admirar-la i no pas tocar-la. Unes 4 hores després de la seva ingestió pot provocar trastorns digestius severs, confusió mental i al·lucinacions

Reducte de fageda a la carena

Camí entre roures i castanyers

Fullam de roure africà Quercus canariensis

Roure africà, que té aquí al Montnegre una de les principals poblacions catalanes

Fullam de roure de fulla gran Quercus petraea

El roure monumental de Santa Maria de Montnegre es va trencar degut a un temporal de neu i vent el gener de 2010. Aqui veiem un tros del tronc partit, on s'aprecien els fonaments de les tres besses que emergien

La vara d'or Solidago virgaurea, força abundant

A les parets regalimants d'una font apareix aquesta crassulàcia Sedum cepaea


sábado, 15 de octubre de 2016

Dissabte, 15 d'octubre de 2016


BANYOLES, UNA MENTA MOLT ESPECIAL


Anem a Banyoles per complir amb la cita anual de donar la volta en bici a l'estany. En efecte, una volta tranquil·la pel seu perímetre, amb curtes incursions pels estanyols perifèrics i el laberint de pedra de les Estunes. Fa un dia lluminós, seré, agradable, fresc als espais ombrejats. Un munt de gent a la riba on són els restaurants, ja força més tranquil i solitari a la resta. Un seguit de tolls d'aigua al camí donen fe de les tempestes de la vigília, una pluja redemptora, que el paisatge demanava a crits per apaivagar la llarga sequera. Tanmateix poques floracions en aquesta època de l'any, és clar. Hi dominen les mates florides d'una planta al·lòctona, Aster pilosus, als marges i erms, per tot arreu. A la riba de l'estany les muralles de canyís i mansega Cladium mariscus són ben paleses, en altres punts surt també una lleguminosa que trobem fruitada Dorycnium rectum, l'epilobi hirsut Epilobium hirsutum i la pebre d'aigua Polygonum hydropiper. Surant a les netes aigües de l'estany, en un parell de punts, apareixen els bells nenúfars Nymphaea alba, que són introduïts. Les cues de cavall Equisetum maximum formen atapeïts bosquets en miniatura resseguint recs i canals. Amagada dins d'un racó de bosc de ribera trobem la joia botànica de l'estany, una falguera protegida, Thelypteris palustris. Una mica més amunt, pel camí de l'altiplà de Martís, a la platja o clot de l'Espolla, una bassa intermitent, d'origen càrstic, que molt de tant en tant s'inunda, ens surt una menta molt especial, sobre un terreny ara ben sec. Té les tiges més o menys ajagudes, les fulles són molt estretes i lanceolades, dèbilment dentades, i les flors, de color lila, s'agrupen en verticils esfèrics. Emana una aroma forta i persistent, en efecte, molt mentolada. Es tracta d'una menta força rara a Catalunya, el poliol de cervo Mentha cervina, que té aquí al Pla de l'Estany una de les seves poques localitzacions al nostre pais. Per la seva intensa fragància, ha estat emprada en jardineria i també en perfumeria.



Aster pilosus

Cladium mariscus

Dorycnium rectum

Nymphaea alba

Equisetum maximum

Thelypteris palustris


Mentha cervina

© Totes les fotos del blog són propietat de Jordi Cebrian